Fora morts de la Rambla

Imaginau-vos que acaben d'arreglar i inaugurar un nou passeig a Palma: un lloc al centre de la ciutat, amb bancs, arbres, fonts. Un lloc encantador per passejar. I de cop veus com un dia i un altre, comencen a passar cotxes fúnebres carregats amb taüts i corones. La visió, com podeu imaginar, no resultaria massa agradable per a la gent que passeja per aquest nou espai. Idò això mateix que hem imaginat, va passar al 1827 a la Rambla de Palma.

Antigament, el llit del torrent de la Riera passava per la Rambla, continuava pel Born i desembocava als peus de l'Almudaina. El fet que passàs pel centre, donava molts de problemes, un dels més greus les inundacions (1). Al 1613, es decidí iniciar les obres per desviar el torrent fora de la ciutat.

Al 1784, sobre l'antic llit, cobert ja, de la Riera, el capità general de Mallorca Galcerán de Villalba inicià la construcció del nou passeig de la Rambla. Construí un passeig central i sembrà arbres a cada banda. Uns anys més tard, al 1827, un altre capità general, José Maria de Alós i de Mora (1765-1844) va remodelar el passeig, sembrà nous arbres i s'instal·là una font al final (2).

José Alós de Mora. Varones Ilustres de Mallorca

Al 1840, Antonio Furió en el seu llibre "Panorama Óptico-Histórico-Artístico de las Islas Baleares" descriu la Rambla d'aquesta manera:

"en 1827 nuestro paisano D. José María Alos capitan general de estas islas, lo reformó plantando en vez de los álamos desmayos, acacias y otros árboles y flores, que con la fuente que desde muchos años hay en la testera, la amenidad y frescura lo hacen apetecible y concurrido, particularmente las tardes de los dias festivos en el que se reune lo mejor de Palma"

Passeig de la Rambla amb l'estàtua de la Fidelitat i la Porta de Jesús
Gravat del llibre "Panorama Óptico-Histórico-Artístico de las Islas Baleares"

Resulta que pocs anys abans, el 1821 va ser inaugurat l'actual cementiri de Palma, situat a la possessió de Son Tritlo. Però no fou fins el 1826 quan es dugueren a terme les primeres inhumacions (3).

El camí més comú per anar al cementiri des de Palma era sortir per la porta de Jesús (actual Baró de Pinopar/Via Roma), passant justament per la recent estrenada Rambla. Com vos podeu imaginar, la visió de les comitives fúnebres entre les gent que passejava per la Rambla no els devia resultar massa agradable.

Per evitar la macabra visió dels carros fúnebres circulant pel recent estrenat passeig, Salvador Valencia de Rojas, governador militar de Mallorca i president de la Junta de Sanitat de Palma, va dictar una ordre al respecte. Va ordenar que els carros fúnebres s'abstinguessin de passar per la Rambla, (l'anomena amb el nom d'Alameda) amb la finalitat de que "los concurrentes a él no experimenten el fetor que acaso pueden ocasionar los cadaveres que se conducen al cementerio rural". Recomanava un recorregut alternatiu: anar pel carrer Oms o carrer Sitjar (4) i sortir per la Porta de Jesús.

Diario balear, 16 maig de 1827

Plànol del voltants de la porta de Jesús.
En vermell, la ruta prohibida. En verd, les rutes alternatives i recomanades

Notes

1 - Les inundacions històriques de Sa Riera. Miquel Grimalt. Treballs de Geografia. Palma 1989.

2 - La font esmentada no és el brollador que hi ha avui dia. És una font coronada amb una estàtua al·legòrica de la fidelitat i esculpida per Jacint Mateu, el mateix escultor de les Lleones del Born.

3 - Segons dades de l'Empresa Funerària Municipal de Palma

4 - L'actual carrer de la Concepció estava format per 5 carrers diferents. Al 1862 es varen unificar en un sol carrer. El carrer de Sitjar, era el darrer tram del carrer de la Concepció. El carrer Bisbe Campins, antigament carrer de les Rafes de la Misericòrdia, era una via que transcorria entre la part de darrera de la Misericòrdia i les murades.

Bibliografia

- El carrers de Palma. Toponímia i patrimoni de la ciutat. Gabriel Bibiloni, 2012.

- Palma a través de la cartografía (1596-1902). Juan Tous Meliá. 2002

L'altra crim del carrer dels Bastaixos (1896)

En la crònica negra recent de Palma, un dels crims més famosos ha estat el crim de la joiera del carrer Jaume II (o dels Bastaixos) en els anys 50. Però en aquesta mateix carrer, també es va produir un terrible assassinat a finals del segle XIX.

Poc abans de les 10 de la nit del dia 10 de març de 1896, Pere Florit Capó de 22 anys, acabada la feina com a cambrer al cafè de "Ca s'Espardenyer" situat a la plaça Major, va anar cap a ca seva situada en el tercer pis del número 105 del carrer Jaume II. Arribat a la porta, va intentar obrir, però no podia. La porta estava tancada per dedins. La seva dona havia d'estar allà. De cop, la porta del pis se va obrir i sortiren dos homes corrent cap el carrer. El van tirar en terra, en Pere entrà al pis i va veure la seva dona, Maria Florit Capó de 19 anys. Anava mitja vestida.

Carrer Colom i Jaume II

Acte seguit, entra a la cuina, agafa la maça d'un morter i comença a colpejar a la dona en el cap (durant el judici Pere va afirmar que la seva violenta reacció es va produir quan ell li va demanar qui eren aquells homes, i ella li contestà que no li importava). Ella cau inconscient, en mig d'un bassiot de sang. Assustat anà a cercar ajuda al bar on treballava, i el seu propietari Josep Coll l'acompanya al pis. Allà veuen que la dona continua estesa en terra i inconscient, plena de sang, però encara viva. Avisen a la policia. A ell el traslladen a la presó del Caputxins. A ella a la traslladen a l'Hospital General i allà mor de matinada. L'autòpsia va determinar que havia mort per una fractura cranial i una hemorràgia, causada pels cops. Una altre fet que determinaran era que estava embarassada, d'un 5-6 mesos, però ningú del seu entorn proper ho sabia. 

El fet que el matrimoni tengues els mateixos llinatges se deu a que en Pere era orfe, i al pocs mesos de vida va ser adoptat per una família de Llorito, Joan Florit i Margalida Capó. La família Florit Capó va tenir també una filla, Maria. Maria i Pere es varen criar junts, fins als 10 anys d'en Pere, que va deixar la casa per anar a servir a ca un capellà.

Dos anys abans dels fets, els dos varen anar a fer feina i viure a Palma. Al juny de 1895 s'havien casat. Vivien a un pis del carrer Jaume II. Ell feia feina de mosso a un cafè, i ella servia a una casa.

El cas havia tengut una notable repercussió a Palma. L'opinió general era que Pere Florit no era culpable i que sols havia defensat la seva honra davant la infidelitat de la seva dona, la qual es donava per suposada. Fins i tot, es varen fer diverses entrevistes a Pere a la presó, entre elles la que li va fer el Heraldo de Baleares el 22 de setembre, titulada "Pedro Florit Capó. Quien es este hombre?". Més que una entrevista, era un article d'opinió sobre la innocència de Florit. 

Extracte de l'entrevista. Heraldo de Baleares, 22 de set. 1896

Per maig ja estava acabat el sumari. El judici va durar sols un dia i es va celebrar el dia 29 de setembre de 1896 als jutjats de Palma, que en aquells moments estaven situats al claustre de Sant Antoniet al carrer de Sant Miquel.

Claustre de Sant Antoniet quan era seu dels jutjats de Palma.

El tribunal del judici estava format per tres jutges i un jurat integrat per 12 ciutadans. El fiscal era el sr. Santa Cruz de Bustamante i demanava la pena de mort per Pere i l'acusava de dos delictes: la mort de Maria i l'avortament del fill que esperava. L'advocat defensor era Jeroni Pou, demanava l'absolució del reu.

Jeroni Pou, advocat defensor.

El judici, donat que era públic, va rebre assistència de molts palmesans i palmesanes. A part de les declaracions de Pere Florit, també van declarar diversos testimonis afirmant que era una bona persona i bon treballador i estimava molt a la dona. Respecte a la dona, explicaven que entre els veïnats del carrer corrien rumors sobre la suposades infidelitats de Maria, que havien vist entrar homes a la seva casa, que anava molt mudada per ser una simple criada. Fins i tot la mare de la morta, va declarar a favor de Pere, afirmant que era un bon espòs i que creia que realment no havia volgut matar-la.

L'advocat defensor, Jeroni Pou, era un notable republicà. Fundà el Partit d'Unió Republicana de Mallorca al 1896 i també fou fundador i director del diari La Unión Republicana. La seva defensa es basava per una banda en explicar el bon comportament de Pere, tant com a ciutadà, treballador i espòs. Per altra banda, donava per fet que Maria era una dona infidel, i que Pere no tenia la intenció de matar-la, sols havia volgut defensar la seva honra.

El veredicte final va ser l'absolució de Pere Florit. El fiscal demanà la revisió del judici, però el tribunal s'hi va negar. El veredicte va ser celebrat pels amics i coneguts de Pere. Fins i tot, Jeroni Pou va rebre diverses serenates organitzades pels republicans de Palma i els amics de Pedro Florit, per agrair-li la bona feina feta.

Hemeroteca

- Las Baleares: diario republicano, El Isleño, Heraldo de Baleares, El Ancora, La Unión Republicana

La mossegada de ca que va matar una heroïna de l'aire

Palma, al llarg de la seva història, ha estat escenari d'històries tristes i tràgiques. Una de les més dramàtiques de la crònica recent de Ciutat és la de Jean Gardner Batten. Segurament el seu nom no sigui gens conegut entre els palmesans, però en els anys 30 va ser una autèntica heroïna de l'aire. Jean Batten va néixer a Nova Zelanda al 1909 i des del 18 anys es va aficionar molt a l'aviació i aviat es tragué la llicència de pilot.

Jean Batten al gener de 1935

En els anys 30, es feu famosa pels seus llargs vols en solitari. Va batre 4 records mundials de vols interoceànics. Al 36 va fer el primer vol en solitari entre Anglaterra i Nova Zelanda.

Vol d'Anglaterra a Nova Zelanda. Font: OzTypewriter

Aquestes gestes la feren mereixedora de diverses medalles honorífiques a França i Anglaterra, convertint-se en una autèntica sensació mundial. Fou la primera dona que va rebre la medalla d'or de la Federació Internacional Aeronàutica en el 1938, un del reconeixements més importants en el món de l'aviació. Fins i tot va escriure la seva autobiografia a l'any 1938, on explicava les seves experiència i gestes aèries (My life), quan encara no havia complit els 30 anys.

Batten a Calcuta al 1934

A l'acabar la Segona Guerra Mundial, on pràcticament no va participar malgrat la seva experiència, les proeses aèries de Batten també varen acabar i es retirà de la vida publica. Ja sense ser objectiu de cap interès, es va dedicar a viatjar pel món, junt amb la seva mare. Però la mare va morir al 1966 a Tenerife, i això la va sumir una important depressió i es va recloure en un petit apartament de Santa Cruz durant anys.

Jean Batten, a l'any 1976, presentant un segell commemoratiu
del seu vol del 36 d'Anglaterra a Nova Zelanda. Font: DigitalNZ

A l'octubre de 1982, arribà a Palma amb l'objectiu de comprar un apartament i aïllar-se del món i passar la resta de la seva vida. S'instal·là a l'aparthotel Vista Porto Pi, al carrer Joan Miró. La poca gent que tenia contacte amb ella, explicava que era una dona elegant, educada però molt solitària. Una de les seves majors aficions era sortir a donar llargues passejades tota sola, però durant una de les seves sortides la va mossegar un ca. En dies posteriors, la ferida es va anar infectant, i com que no volia l'assistència de cap metge, ni cap medicina, la infecció es complicà. Finalment, el dia 14 de novembre de 1982, una cambrera dels aparthotels la va trobar morta al seu apartament.  L'autòpsia va determinar que havia mort d'un abscés pulmonar.

La història ja es ben trista i tràgica, però encara va empitjorar més en dies posteriors. Passaven els dies, setmanes sense que ningú, ni amics, ni familiars ni autoritats de Nova Zelanda, reclamassin el cos. Passats dos mesos de la seva mort, a principis de gener de 1983, Jean Batten va ser enterrada a la fosa comú nº 7 del cementiri de Palma.

Aquesta inhumació no es va comunicar en cap moment als familiars. Les autoritats espanyoles deien que sí ho havien notificat, les de Nova Zelanda, que no havien rebut cap notificació. Sigui com sigui, el resultat va ser que durant anys els seus familiars i les autoritats de Nova Zelanda no sabien res d'ella, si estava viva o morta.

Degut a aquesta falta de notícies, a mitjans del 80, la televisió nova zelandesa va encarregar la realització d'un documental sobre Jean Batten a l'escriptor i productor Ian Mackersey. Mackersey i la seva dona varen seguir les passes de l'aviadora per mig món i finalment el 1987 descobriren que estava enterrada a una fosa comú del cementiri de Palma.

Els diaris espanyols es feren ressò de la troballa (veure La Vanguardia de dia 29 setembre i 1 d'octubre de 1987).

Fossa comú on va ser enterrada J. Batten.
Font: Ianmackersey

A la fosa comú on es troba, s'hi va instal·lar una placa que la recorda.

Placa de Jean Batten al cementiri de Palma.
Font: Diari de Mallorca

Al mes d'agost de 2009, les autoritats de Palma li dedicaren un carrer (que abans es deia Mirador de Bahía) al barri de La Bonanova.

Bibliografia

- From Typist to World Record-Breaking Aviatrix: Jean Gardner Batten

- The Encyclopedia of New Zeland: Jean Batten 

- Jean Garden Batten: la Greta Garbo de los cielos

- La Realidad Oculta

- Diario de Mallorca

- El Mundo

- Biografia de Jean Batten

El Mirotres: el vaixell de formigó que arribà a Palma

Els germans Joan i Josep Miró Trepat eren propietaris de l'empresa Construcciones y Pavimentos S.A una empresa especialitzada en la construcció en formigó. Fundada al 1911. Foren pioners a Espanya en l'ús del formigó en la construcció de cases, fet que els va convertir en una empresa molt destacada i puntera.

Publicitat de Construcciones y Pavimentos S.A.

A mitjans de 1917, l'empresa va decidir ampliar el seu negoci i dedicar-se a la construcció de vaixells de formigó. Amb aquesta finalitat es van posar a construir un vaixell experimental, el Mirotres, a unes drassanes provisionals a Sant Adrià del Besòs, a prop de Barcelona. Era el primer vaixell mercant de formigó que es feia a Espanya. La idea final era construir unes drassanes a Malgrat de Mar i fabricar vaixells de formigó a gran escala.

La construcció de vaixelles de ciment havia començat a l'any 1849, quan Joseph Luis Lambot, agricultor francès es va construir un petit bot fet de ciment armat. A partir d'aquell moment es construïren noves embarcacions, però sempre de petita mida. L'ús del ciment com a material per a la construcció de vaixells no va tenir massa èxit, però durant la I Guerra Mundial, davant la manca d'acer, es feren nous intents de construir vaixells (aquesta vegada de major mida) de ciment a Alemanya, Noruega, Estats Units o Anglaterra.

Avarament del vaixell. 1918. Brangulí. Font: ANC 

L'avarament del Mirotres va tenir lloc el 15 d'agost de 1918 a les platges de Sant Adrià del Besós. El vaixell tenia una eslora de 34 metres, 7,30 m de màniga, i 3,50 m de calat. Desplaçava 450 tones i podia carregar fins a 300 tones. El casc de formigó era de 5 centímetres de gruix, pesava 150 tones i fet amb ciment Asland produït a Espanya.

Plànols del vaixell. Vida marítima. 10/3/1919,

Quasi un any després i amb tot un seguit de millores, el 23 de juny de 1919 el vaixell va passar les darreres verificacions oficials i ja va poder iniciar la seva activitat transportant mercaderies.  

Poc dies després, el 3 de juliol de 1919 el diari La Vanguardia publica una breu notícia sobre el Mirotres.

Para Palma, inaugurando su nuevo servicio, salió ayer el pailebot á motor Mirotres, que como conocen nuestros lectores fue construido con cemento armado por la Sociedad de Construcciones. En su primer viaje que efectúa lleva carga para Palma y de ésta á Ibiza, cuyo servicio periódico efectuará.

Aquesta breu ressenya, ens informa que Palma fou el primer port cap on va navegar el Mirotres en el seu viatge inaugural, partint el 2 de juliol. Segons sembla, la idea era iniciar un servei periòdic de comunicació entre Mallorca, Eivissa i Barcelona. 

L'arribada a Palma fou el 3 de juliol, Soller - Semanario Independiente ens ho explica:

Soller, Semanario Independiente. 5 de juilol de 1919

La navegació a Mallorca sembla que no es va produir més. Al menys no he trobat cap constància escrita en els diaris de l'època que he consultat. S'enumeren viatges principalment cap a ports del sud de França, com Sète, Port Vendres i Marsella.

El Mirotres al port de Barcelona.

Desgraciadament la vida del vaixell, va ser molt breu ja que el 5 d'agost de 1920 s'enfonsà en els voltants de Port Vendres a França.

Malgrat això, Palma va tenir honor de ser el primer port que va veure arribar el Mirotres.

Fonts:  

- Concrete Shipbuilding in Catalonia. Enric Garcia Domingo.

- Bloc Vida Marítima: Construcciones y Pavimentos S.A. y el Mirotres.