dilluns, 5 de novembre de 2018

Un telecadira a Bellver

El boom turístic de Mallorca dels anys 50-60 va ser el marc temporal que va permetre proposar algunes de les idees més descabellades i absurdes per atreure i rendibilitzar el turisme. Per exemple, la del periodista Martin Canigó que al 1955 proposava repoblar Mallorca amb palmeres, ja que el fet d'arribar a Palma i no trobar cap palmera podia defraudar el turisme. Però en aquesta ocasió, parlarem de quan es va voler instal·lar un telecadira des de Son Armadans al castell de Bellver.

Fotomuntatge del projecte del telecadira de Bellver

Aquesta extravagant idea va ser proposada per un particular Enrique Garcia Delgado (segons altres fonts d'informació va ser FEVE la impulsora). Al novembre de 1956, el BOE recollia la presentació al Ministeri d'Obras Publicas d'un projecte per instal·lar un telecadira a Bellver i sol·licitant la seva concessió.

Una de les justificacions del projecte era que els accessos a la muntanya eren molt difícils i el castell quedava molt allunyat dels ciutadans i turistes, que no teníem un medi propi de transport.

Certament l'estat dels accessos al castell i al bosc no devien ser gaire bons. Al 1957, un article publicat a l'ABC es queixava de que el bosc estava molt deixat i abandonat, la carretera d'accés al castell és trobava en molt mal estat, el camí i les escales que pujaven al cim de la muntanya no estaven acabats, els pins del bosc estaven malalts per la processionària, etc. Criticava que aquest abandó de la zona i evitava que molts turistes visitassin aquest monument. 

Amb l'excusa de millorar l'accés al castell, el projecte també plantejava construir bars i restaurants dins els bosc i fer una gran terrassa a l'esplanada del castell on s'ubicaria una sala de festes entre altres coses. Fins i tot es volia  allargar el telecadira des de Bellver fins a na Burguesa.

El desgavellat projecte es va presentar el març de 1957. L'estació de sortida del telecadira seria la cantonada dels carrers Andrea Dòria i Son Armadans. Des d'allà fins a l'entrada del castell l'estesa tindria una longitud de 880 metres amb un desnivell de 61. Havia sostenir-se sobre dotze torres metàl·liques d'entre 6 i 12 metres amb focus que il·luminarien el trajecte. La durada del viatge seria de nou minuts i 46 segons. La capacitat de transport era de 450 viatgers cada hora i el cost del bitllet oscil·laria entre les 10 i les 12 pessetes.

L'estació de sortida estava prevista situar-la
a la cantonada del carre Andrea Dòria i Son Armadans

Davant semblant projecte, diaris, ciutadans i entitats s'oposaren fortament. Finalment es va desistir de fer el telecadira.

Fulla de signatures en contra del telecadira.
 
Més informació:
- Diario de Mallorca - Un telesilla en Bellver
- Diario de Mallorca. 1953 - 2003. Libro del cincuentenario 

Hemeroteca
- La Vanguardia
- ABC

dimarts, 24 d’abril de 2018

Urinaris publics de Palma (1904 - ?)

El 10 d'agost de 1902 , amb l'inici de l'esbucament de les murades (1), Palma comença un gran canvi en la fisonomia de la ciutat i en la qualitat de vida dels palmesans. Un pas per deixar de ser una ciutat medieval per convertir-se en una ciutat moderna.

A altres capitals espanyoles ja s'havia iniciat aquest procés de reforma urbana i la millora de la salubritat, atenent a les directrius de les noves teories higienistes. L'higienisme era un corrent de pensament que va nàixer a mitjans dels segle XIX junt amb el liberalisme, quan els governants comencen a fixar-se en la salut de la ciutat i els seus habitants. Per exemple les altes taxes de mortalitat registrades a les zones més pobres de la ciutat o les epidèmies contínues varen fer necessari millorar les condicions de salubritat mitjançant la instal·lació d'aigua corrent, clavegueres, il·luminació i pavimentació dels carrers, etc. (2)

Palma, no va quedar fora de l'aplicació d'aquestes teories. Eusebi Estada amb el seu llibre "La ciudad de Palma" publicat al 1885, exposa tota una sèrie de problemes (epidèmies, falta d'espai, alta densitat de població, falta de sanejament, etc). Problemes que segons Estada es podrien solucionar en gran mesura amb l'esbucament de les murades.

Una de les millores higièniques d'aquells anys va ser la instal·lació d'urinaris públics donada la pudor i les molèsties que provocaven els molts llocs de la ciutat utilitzats com urinaris improvisats. Normalment eren racons i llocs amagats a la vista, però que provocaven greus problemes de salubritat.

Ja a finals del segle XIX, els diaris de Palma comencen a incloure notícies on es queixen de les males olors a certs llocs de la ciutat on la gent orina i reclamant la instal·lació d'urinaris públics.

El noticiero balear : diario de avisos y noticias
22/05/1891

Però no és fins el 15 juny l'any 1903 quan en un dels plens de l'ajuntament, el regidor Benito Pomar proposa la instal·lació d'urinaris públics a diversos llocs de Ciutat, però li contesten que no es possible, ja que Palma no disposa d'una bona canalització d'aigua, i que sense aigua no és viable.

Desconec la motivació del canvi tan brusc, però poc dies després, el 18 de juny de 1903, l'Ajuntament aprova un concurs per a la construcció d'urinaris públics (3).

Bases del concurs per a la construcció d'urinaris públics.
La Tarde, 18 de juny de 1903

En total s'havien de construir 12 urinaris per un preu de 12.600 pessetes. El material utilitzat seria el ferro, i haurien de tenir una superfície màxima de 3 m2. Tendrien una cabuda màxima de 2 persones i la part inferior estaria coberta per una gelosia de forma que des de l'exterior es pogués veure aquesta zona interior de l'urinari. Disposarien també d'una zona destinada a col·locar publicitat. N'hi hauria 6 amb dipòsit d'aigua i 6 sense dipòsit.

Gaspar Bennazar era l'arquitecte municipal en aquells anys. L'arquitecte va tenir una notable intervenció en el projecte dels urinaris, ja que ell era una de les persones que formava el jurat del concurs. En una breu notícia sobre el tema es diu "... se encargó al Sr. Arquitecto un croquis de los nuevos mingitorios...". Per tant sembla ser que la seva intervenció no va ser únicament valorant els projectes, sinó que podria ser l'encarregat de dissenyar els urinaris.

Finalment el 28 d'octubre de 1903, va tenir lloc a l'Ajuntament la subhasta per a la construcció dels dotze urinaris. L'únic postor va ser Antonio Vich Quetglas que s'encarregaria de la instal·lació dels urinaris per un preu de 12.500 pessetes. Segons sembla, Vich era un empresari del ferro, ja que  una  notícia de l'any 1904 s'informa que ell s'encarregarà de les construcció i instal·lació d'un centenar de defenses de ferro pels arbres de la Rambla.

La instal·lació dels urinaris es va trobar amb nombrosos problemes que van alentir molt les feines. Per una banda, es presentaran problemes tècnics amb el tema de l'aigua que havia d'arribar als urinaris, i per altra els veïns de les zones on se col·locaven els urinaris es queixaven molt de la seva ubicació i les molèsties que provocaven (circulació, males olors, proximitat amb comerços d'alimentació o restauració).

El contractista demanà vàries prorrogues per a la instal·lació dels urinaris. A mesura que s'anaren col·locant, continuaren les  nombroses queixes especialment per la pudor que produïen derivada de la manca d'aigua i de neteja. Es reclamem noves accions relacionades amb els urinaris: la utilització de desinfectants i la contractació d'un servei de neteja.

Finalment, el 21 de setembre de 1904 es va aprovar la recepció dels 12 urinaris i la seva liquidació. Havien passat 15 mesos perquè Palma tengues urinaris públics.

La distribució dels urinaris era la següent: "P. de Santa Margarita, Call, Olivar, Sta. Eulalia, San Antonio, Seo, Mercado, Borne, Muelle, Rambla, Plaza de Santa Catalina y uno frente al Fielato de Consumos  del Arrabal." 

Urinari públic

Una vegada instal·lats tots els urinaris, les queixes varen continuar: pudors, falta d'aigua, falta de neteja, falta de manteniment. Es va contractar un servei de neteja específic pels urinaris, però així i tot les queixes seguien.

Tal com passava a altres ciutats a les dècades de 1910-20, s'estava proposant i discutint la conveniència de que els urinaris públics fossin soterrats, evitant així problemes de pudors al carrer. Per exemple, al novembre de 1910, en el diari La Tarde apareix una notícia sobre la propera reforma que es durà a terme als jardinets de Joan Alcover, (abans Jardines de la Glorieta) i que consistirà en eliminar un urinari que hi havia en superfície i construir uns urinaris públics subterranis. Aquests banys públics, anomenats també kioscos, tendrien una part per a dones i una per a homes.

Durant els anys 20 no he pogut trobar cap referència respecte als urinaris.

No és fins els anys 30, quan el setmanari Foch i Fum reprèn el tema dels urinaris, queixant-se de les pudors, la poca higiene d'aquests. Amb el seu to satíric que el caracteritza proposa la construcció d'un nou model d'urinari: "rabiosament modern, futurista, comodo i aeri"

3 de decembre de 1932. Foch i Fum

No he trobat informació sobre fins quan van estar funcionant. De moment sols una persona recorda lleugerament l'urinari de la plaça de Sant Eulàlia en els anys 50.


Imatges dels urinaris (inventari provisional)


Plaça Porta Pintada (Antiga plaça Santa Margalida)


Plaça del Mercat



Porta Sant Antoni

1929. Font: FAM

Porta de Santa Catalina

Ca. 1914. Es pot observar mig urinari. Font: FAM

 Plaça Santa Eulàlia

1922. Font: FAM

Anys 20. Font: FAM

Born

1910. Font: FAM

Port

Font: FAM
 


Dels restants urinaris encara no he trobat cap imatge, no obstant alguns d'ells apareixen esmentats en el diaris.

Plaça d'en Coll
  • El 29 de febrer de 1904 es parla que ja s'ha instal·lat l'urinari de la plaça d'en Coll. 
  • En una carta al director de juny de 1904 es queixen que l'urinari de la plaça l'han instal·lat sobre un dipòsit d'aigua i el perill que això implica, ja que les filtracions de l'urinari podrien contaminar l'aigua. 
  • El 1906 es proposa el seu trasllat a la propera plaça de la Quartera. Per un acord de l'ajuntament s'havia decidit eliminar l'urinari de la plaça d'en Coll. Però el seu trasllat a la plaça de la Quartera també generarà problemes, ja que segons s'explica l'espai era petit i a la plaça hi havia molts de comerços de comestibles, fondes i cafès.
Jardins de Joan Alcover (abans Glorieta) 

  • En el diari "El Liberal" a l'agost de 1903 es comenta que l'urinari l'han arreglat  
  • El maig de 1904, al diari "La Tarde" s'informa que l'urinari ha sigut pintat. 
  • El diari "La Tarde" a l'octubre de 1905 es queixa de l'estat d'abadonament de l'urinari dels jardins.
  • Al març de 1906 a "La Tarde" es queixen del seu mal estat de conservació
  • Al novembre de 1910, l'ajuntament proposa unes obres de millora del jardins. Una d'elles és l'eliminació de l'urinari. 
Plaça Olivar
  • El febrer de 1904 s'inicien les feines de col·locació de l'urinari de l'Olivar. El diari "La Tarde" indica que les obres es preveu que es paralitzcin aviat ja que no és una zona adequada per a la seva instal·lació.
 
Caricatura d'un urinari. Font: Foch i Fum

 
Notes


(1) Realment a l'any 1872 ja s'havia esbucat un tram de murada, el que anava des de la Llonja fin la Seu.

(2) Les teories higiniestes es varen introduir a Espanya a la primera meitat del segle XIX. LA INTRODUCCIÓNY EL DESARROLLO DEL HIGIENISMO EN ESPAÑA DURANTE EL SIGLO XIX. PRECURSORES,CONTINUADORES Y MARCO LEGAL DE UN PROYECTO CIENTÍFICO Y SOCIAL.

(3) Altres ciutats ja havien instal·lat urinaris vàries dècades abans que Palma: Madrid al 1863, Barcelona al 1877, València al 1861, Bilbao al 1851

dijous, 8 de febrer de 2018

Martina Pascual, la primera bibliotecària de Palma.

La primera biblioteca municipal de Palma va ser la biblioteca de Cort. Fou inaugurada el 19 de setembre de 1935, essent batle Lluís Ferrer. L'encarregada de posar-la en marxa i convertir-se en la primera directora va ser Martina Pascual Martí (Palma, 1903-1962).

Martina Pascual havia estudiat a l’Escola Superior de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya a començament dels anys 20. El setembre de 1933 després del concurs corresponent fou nomenada bibliotecària municipal, càrrec que va exercir fins a la seva defunció. Actualment disposa d'un carrer en el Pil·lari dedicat a ella.

Alumnes de la promoció de 1925.
Martina Pascual és la tercera per la dreta.
Una mirada retrospectiva: de l’Escola Superior de Bibliotecàries

La biblioteca disposava d'un fons inicial de 7000 volums. Actualment el seu fons documental és de 20.000 volums.

Més informació

- La biblioteca de Cort fa 75 anys. 

Biblioteca de Cort 

- L'Ajuntament de Palma dedica un carrer a Martina Pascual, primera directora de la Biblioteca de Cort

- De la iniciativa de una bibliotecaria al orgullo de una hija