Tradicionalment les execucions eren publiques i es duien a terme en llocs cèntrics i de manera que fos visible pel màxim de persones. A Palma, per exemple se feien a les portes de les murades o a places. Les execucions publiques tenien una funció exemplaritzant, intimidatòria, i sobre tot la d'atemorir a la població, prevenint-la i avisant-la de les conseqüències de delinquir.
 |
| Garrote Vil, quadre de Ramon Casas, 1894 |
Cap a finals del XIX, i per evitar escàndols i actituds poc respectuoses durant les execucions, la majoria d'aquestes se feien a prop de les presons o en descampats.
No va ser fins el 1894, on mitjançant un Reial Ordre s'ordenava que les execucions ja no serien publiques i que es durien a terme dins les presons. Aquest fet va ser corroborat al 1900, mitjançant la llei Pulido on s'abolien per complet les execucions públiques (2),(3).
Per tant és a finals del XIX quan es duen a terme les darreres execucions públiques a Espanya: Eivissa (Jośe Planells al 1888), Madrid (Higinia Balaguer al 1890), Múrcia (Josefa Gomez al 1896), Barcelona (Silvestre Lluís al 1897).
 |
| Execució a Barcelona de Silvestre Lluís al 1897. AMB |
L'execució de Ramon Catañer, de 64 anys, es va fer mitjançant el garrot, als afores de Palma, a les 8:33 del matí. El cadafal s'havia instal·lat al fossat que hi havia davant la Porta de Jesús (Rambla/Baró de Pinopar/Via Roma). El reu va ser traslladat des de la presó de Palma, situada al convent de Caputxins. El trasllat es va efectuar per fora de la ciutat per evitar altercats, prohibint fins i tot la circulació per les murades. Una multitud de gent esperava el reu, el botxí (vengut des de Barcelona via Alcúdia) (4) va executar la sentència i una vegada mort, el cos va ser exposat fins a les 16:30, moment que va ser traslladat al cementiri (1).
 |
| Plànol de Palma, 1896. BNE El requadre indica la zona de l'execució. |
La condemna a mort de Castañer va ser dictada un any abans, el 1883. Els fets que provocaren aquesta sentència es remunten a 1882 en el poble d'Andratx, quan Ana Enseñat, la dona de Ramon va morir enverinada. Després de les investigacions pertinents i el judici, Castañer va ser declarat culpable del delicte de parricidi. Multitud de proves i testimonis confirmaren que Castañer havia enverinat a la seva dona, posant arsènic a dins la xocolata calenta que ella va beure. Des de que es declarà la sentencia a mort, van ser nombroses les peticions de clemència però finalment aquesta va ser confirmada. Castañer va mantenir la seva innocència fins el final (1).
A part de les descripcions que fan els diaris de l'època (5), sols he trobat una breu referència del fet al llibre de memòries de Ignasi Roca i Buades, "La Ciutat dels Records (Palma, 1852-1943)", en el qual explica que va presenciar personalment l'execució.
Fonamental per saber sobre el crim de Ramon Castañer és el llibre "Crimenes y criminales en la isla de la Calma" de Jeroni Francesc Fullana Martorel.
Bibliografia i notes
(1) - Crimenes y criminales en la isla de la Calma, Jeroni Francesc Fullana Martorel, 2006. Ed. Lleonard Muntaner
(2) Contribución al estudio de la historia de la pena de muerte en España
(3) La pena de muerte en los codigos penales españoles
(4) El diari El Balear de 28 de febrer de 1884 se diu que el botxí ha arribat a Alcúdia procedent de Barcelona. Encara que no indiqui el nom, possiblement fou el famós botxí Nicomedes Mendez, el botxí titular de l'audiència de Barcelona entre 1877 – 1912. No hi ha cap dada que confirmi aquesta hipòtesi. Sols en el diari El Anunciador, de 27 de novembre de 1888, referint-se una execució que havia de tenir lloc a Eivissa, se diu que el botxí Nicomedes Méndez es va traslladar a la illa des de Barcelona.
(5) Diari El Áncora i El bien público