diumenge, 13 de setembre de 2020

Ciutat Jardí: un projecte urbanístic fracassat

Agraïments: Dídac Martorell Paquier

A Palma hi ha una barriada anomenada Ciutat Jardí o coneguda també com Ciudad Jardín. Quan hi anava de petit, els anys 70, i posteriorment sempre me cridava l'atenció l'estrany nom d'aquest barri. On eren els jardins? Sols hi havia una platja, qualcuna casa, i descampats, però els jardins no hi eren per cap banda. Anem a veure l'origen d'aquest nom i la barriada.

Aquest nom de ciutat jardí, ja té els seus anys i prové d'Anglaterra. Allà, Ebenezer Howard (1850-1928) a l'any 1898 va plantejar una nova idea: les garden city o ciutat jardí. A finals del XIX, les gran ciutats angleses s'havien convertit en un gran problema: densitat molt alta de població, contaminació, manca d'habitatges adequats, manca d'higiene. Howard va proposar una via intermedia entre viure a un ciutat o un petit poble: les ciutats jardí.

Ebenezer Howard.
National Portrait Gallery

Aquestes noves ciutats serien autosuficients i tendrien unes dimensions limitades, unes 32.000 persones, 400 hectàrees de recinte urbà i 2.000 hectàrees d'entorn enjardinat. En la ciutat conviurien fàbriques amb àrees residencials i els equipaments necessaris, però tot distribuït de forma adequada per evitar pertorbacions. Les ciutats jardí havien d'estar ben comunicades amb la gran ciutat, i una vegada arribades al límit establit, se'n crearia una altra. 

Distribució d'una ciutat jardí

Aquesta idea de crear un nou tipus de ciutat es va materialitzar a l'any 1904, amb la construcció de Letchworth Garden City, la primera ciutat jardí. Li seguiren Hampstead Garden Suburb (1906) o Welwyn Garden City (1919).

El model s'anà estenent per Europa i Estats Units. A Espanya, l'introductor de les noves teories de les ciutats-jardí fou Cipriano de Montoliu y de Togores, i se n'edificaren vàries destinades especialment a obrers: com: el barrio Reina Victoria a Huelva (1916), Ciudad Jardín de Vitoria (1924), Ciudad Vergel de Torrelavega (1932). Encara que algunes també es destinaren a persones amb alt poder adquisitiu com Terramar a Sitges.

Palma no va voler ser aliena a aquesta nova moda urbanística i també va decidir crear la seva ciutat jardí. Amb aquesta finalitat, a l'any 1918 es va fundar una societat promotora denominada Progreso Urbano S.A. promoguda per Josep Tous Ferrer. Comprà els terrenys de dues possessions: Son Martorell i Son Moix, situades entre el torrent Gros i la Torre d'en Pau.

Foto aèria de 1956

La intenció era parcel·lar els terrenys, edificar habitatges unifamiliars amb jardí, construir un hotel i instal·lar un balneari de platja. Les propostes de Howard sobre les ciutats jardí no s'aplicaren mai en aquest cas, únicament es va utilitzar el nom. El projecte era més proper a un balneari vuitcentista.

Plànol de la Ciutat Jardí. BSAL 44

Un inconvenient era que aquesta nova urbanització estava un mica allunyada de Palma (5 km). Per tant un element primordial pel seu èxit era disposar d'un transport públic que la unís amb Palma. No era cap problema, ja que Josep Tous, el fundador de Progreso Urbano també era fundador de la Societat General de Tramvies Elèctrics Interurbans (SCTEI). Per tant, a l'abril de 1921 es va obrir un nou tram de la línia Palma-Molinar, que anava des d'aquesta barriada fins el Coll d'en Rabassa amb una aturada de la Ciutat Jardí.

Observant les casetes de Ciutat Jardí
durant la inauguració del tramvia.
Font: Baleares 30/4/1921

A l'agost de 1921, l'hotel encara no estava acabat, però ja hi havia algunes instal·lacions del balneari en funcionament com les casetes de platja i el restaurant. La revista Baleares de l'1 d'agost de 1921 publica una breu notícia sobre la Ciutat Jardí: 
"La novel Ciudad Jardín absorbe en esta temporada veraniega toda la atención de las gentes. La deliciosa playa, convertida en modernísimo balneario, atrae a las familias más distinguidas de la ciudad, y las calurosas mañanas del abrasador mes que fine hoy y los bellos atardeceres ofrecen aquellos parajes un aspecto verdaderamente alegre y pintoresco"

Hotel Ciutat Jardí

L'hotel no es va inaugurar fins el 1922. L'arquitecte fou Jaume Alenà, arquitecte mallorquí i col·laborador de Gaspar Bennàzar. Declarat a l'any 1986, Monumento de Interés Turístico Nacional.

El balneari constava d'un umbracle circular, una plaça per festes, jocs i atraccions, casetes i vestuaris. Com a detall curiós, fins i tot es posen anneres a la vorera de la platja. Al 1933 es construïx un gimnàs i al 1934 s'instal·la una piscina a l'hotel obra de Francesc Casas.

Accés a la platja i l'hotel. Baleares 15/8/1923

Umbracle (esquerra) i casetes. Baleares 31/8/1923

Casetes i anneres. Baleares 31/8/1923

Umbracle (esquerra), jocs (centre) i hotel (dreta).
Baleares. 31/8/1923

A l'umbracle en els anys 20

Casetes i vestuaris

Les strandkorb, cadires, (en primer pla)
i l'atracció de les barques voladores (fons). FAM

Anunci de 1934. Font

Ciutat Jardí. Anys 30

Vista aèria de Ciutat Jardí en els anys 30-40

"A la Ciudad Jardín mos n'han
inaugurada una [piscina] y per cert que d'es
seu corte no n'haviem vista cap
may. Es una cosa piramidal"
Foch i Fum,
13 juliol 1934

Umbracle, anys 50. FAM

Hotel i piscina als anys 50-60

Piscina 1968. Font

A part d'aquests instal·lacions un part molt important del projecte era la construcció de xalets unifamiliars. Segons Francisco Díez al seu article sobre la Ciutat Jardí de Palma, es construïren sols 4 habitatges en els anys 20-30. A mitjans de segle encara estava per urbanitzar, i sols hi havia unes quantes cases en primer línia de mar. Per tant podem dir que el projecte d'urbanització havia estat un fracàs

Ciutat  Jardí a l'actualitat. Límits en vermell.


Bibliografia 

Ciudad Jardin de Palma: un nombre impropio para una urbanización en la costa de Mallorca a comienzos de siglo. BSAL 44 (1988) 307-323

El carrers de Palma. Toponimia i patrimoni de la ciutat. Gabriel Bibiloni. Palma 2012

La invenció del turisme de masses a Mallorca. Joan Carles Cirer. Edicions Documenta Balear. Palma 2009

Ciutat Jardí i més enllà

L'Abans de Palma: Recull gràfic 1860-1970. Editoral Efados, 2012

dimecres, 26 d’agost de 2020

El polèmic crim del pintor Rauret (1896)

El diumenge 15 de novembre de 1896, un grup d'amics (Juan Monfort i Andres Lupo) acompanyats  per les seves dones van decidir anar d'excursió al bosc del castell de Bendinat  i aprofitar per cercar bolets. No sabien que durant la seva passejada trobarien el cadàver d'un home jove amb un important tall al coll i una pedra molt gran sobre el cap.

Dibuix del castell de Bendinat
La Charanga, 6/4/1861

Així començava un dels crims més misteriosos i polèmics de finals del XIX a Mallorca. No sols per les nombroses incògnites que l'envoltaven sinó pel fet d'estar implicades persones de la burgesia palmesana i l'alta societat.

El mort era Ricardo Rauret Draper, un pintor nascut a Barcelona i de sols 22 anys. Els seu pare era Federico Rauret y Suyastres, auditor general de l'Exercit, consol espanyol a El Cairo i col·leccionista d'antiguitats egípcies. La mare era Ana Draper Preciós.


A Barcelona es va formar com a pintor, on participà en diverses exposicions, però al maig de 1895 es dóna de baixa del Cercle Artístic de Sant Lluc degut a  desavinences amb el mateix (1).

Aquesta ruptura el va impulsar a mudar-se a Mallorca, on el pare havia estat auditor general en la Capitania General. No es sap exactament quan va arribà a Palma, però el 16 d'abril de 1896, el diari el Heraldo de Baleares explica en una breu notícia que "...hemos tenido el gusto de visitar el estudio del joven pintor señor D. Ricardo Rauret...".

A Palma, Rauret va tenir un èxit relatiu, exposant algunes de les seves obres en comerços de la ciutat. Visqué a diferents carrers de Palma (carrer Pietat, Oms), però el lloc on va viure dos mesos abans de ser assassinat fou la Fonda Europa situada al carrer Sindicat 120. Allà tenia dues habitacions llogades, una era l'estudi i l'altra on dormia.

El cadàver havia estat localitzat a la zona entre l'oratori de Portals i Cas Català. Al dia següent ja començaren les investigacions. Es van interrogar a diversos testimonis: gent que el va veure pels voltants de Bendinat el dia del seu assassinat, gent que el coneixia, la propietària de la fonda (Magdalena Bestard) on dormia i del restaurant al carrer Sant Bartolomé, 5 (Apolonia Mas) on acostumava a menjar, algunes de les dones amb les que havia tengut relacions, etc.

En aquests primers moments el jutge encarregat era Francisco Ladrón (Rodríguez) de Guevara.

De resultes d'aquest interrogatoris es va aclarir que Rauret tenia problemes econòmics, devia doblers a la Fonda Europa i a també a altres persones. Era un home molt educat, però darrerament se'l veia molt inquiet i preocupat, discutint i també acompanyat de gent estranya en algunes ocasions.  

La inspecció del cadàver tampoc va ajudar a aclarir res especial. El cos tenia un important tall al coll. A la zona dels fets es van trobar alguns efectes personals seus com un bastó i un mocador. Tampoc hi havia cap nota. Investigant la zona es va fer una troballa interessant: un trinxet ple de sang que possiblement se havia utilitzat per matar a Rauret.

Per altra banda, es va saber que el pare, Federico Rauret, havia rebut una carta demanant que el seu fill tornàs al seu costat, o de lo contrari podia tenir un disgust. El remitent tampoc es revelat, sols indiquen que "es una persona muy respetada".

L'estudi i habitació de la Fonda Europa foren inspeccionats i permeté la localització d'algunes proves molt valuoses: una sèrie de cartes i un quadre d'una dona d'uns 16-18 anys. Curiosament en cap diari s'indica el nom del remitent de les cartes ni el de la dona del quadre.

Un mes després, amb nombrosos interrogatoris i fins i tot amb algunes detencions, no s'havia avançat gens. No s'havia trobat cap pista que ajudàs a aclarir el crim. Donada aquest situació d'estancament, el 14 de desembre de 1896, es va nombrar un nou jutge pel cas, el Sr. Sebastian Feliu, en substitució de l'anterior.

Encara que els diaris de Palma no fan esment de la identitat de la dona del quadre. L'article "Pintores suicidas en España (1800-1950)" de Fernando Alcolea Albero, indica que era filla de Julian Galan Olmeda (2), el propietari d'una cementara a Establiments i amb un càrrec important al Banc de Crèdit. Un altre detall interessant i que tampoc publicà la premsa era que la jove retratada s'havia fugat del domicili per conviure amb Rauret.

Curiosament i encara que Julian Galan era un testimoni importantíssim de la investigació, i el fet que la seva filla s'hagues fugat en Rauret no va aparèixer a cap diari. Fins i tot, per desviar l'atenció sobre el crim, es va desfermar una agre i estranya polèmica entre diversos diaris palmesans sobre si la mort de Rauret havia estat realment un crim o un suïcidi (El Ancora i Ultima Hora sostenien que havia estat un suïcidi i que no hi havia proves de cap crim, i per altra banda, el Heraldo de Baleares sostenia que era un assassinat)

Finalment el dia 30 de gener de 1987, el diari el Heraldo de Baleares publica una important informació sobre els culpables del crim: Julián Galán, junt al conserge de la cimentera Miguel Jaume havien sigut els autor materials de l'assassinat.

En aquesta data, Julian Galan Olmeda estava ja il·localitzable. Havia escapat feia uns dies.

En canvi, el seu conserge, Miguel Juan i la dona Catalina si foren detinguts quan escapaven cap Alger el 28 de gener de 1896. La dona la posaren en llibertat, però Miquel Juan fou enviat a la presó.

Donat que Julian Galan no estava localitzable, el jutjat d'instrucció de Palma dictà una ordre de cerca i captura. Segons va explicar el Heraldo de Baleares del 4 de febrer de 1897, Galan havia anat cap a Barcelona el 12 de gener. Posteriorment marxà a Madrid per cercar la seva família i tots junts tornaren a Barcelona. Finalment, el 21 de gener van embarcar cap a Buenos Aires.

Deixar escapar un dels testimonis (i possible autor/inductor) més importants per aclarir el crim, va provocar la crítica de diaris com el Heraldo de Baleares, el diari que mes s'havia implicat més en el seguiment del crim

El 5 de febrer 1897 diu:
"Aquel Sr. Ladrón, tan torpe é inepto, dejó que pasaran días y semanas sin tomar las enérgicas medidas que aconsejaban lógicamente los más rudimentaríos principios de derecho criminal...Hora es de que se depuren los hechos y se pidan, responsabilidades á los que tienen la culpa de que no se hallen en la cárcel los asesinos de Ricardo Rauret...El pájaro principal ya voló y como no tomen el asunto con el calor que merece podremos ponér esta causa célebre en el archivo con un letrero que diga: Los criminales gozan de buena, salud y se pasean. La víctima en la tumba, y La Justicia sin novedad"
El 12 de febrer de 1897 diu:
"Como se ve por este itinerario el Sr. Galán se ha paseado impunemente por Madrid y Barcelona a ciencia y paciencia de la policia que desde el día diez y siete tenía Orden telegráfica del juez Sr. Feliu quien celoso en el cumplimiento de su deber había telegrafiado á Málaga, Santander, Barcelona, Madrid y Canarias la órden de detención de D. Julián Galán y así y todo este señor se paseó por los puntos céntricos de Barcelona hasta el día veinte y uno, estuvo hospedado hasta este mismo día en una fonda tan conocida como es la del Universo y la policía no solamente dejó de proceder á su detención incumplinientando órdenes de una autoridad judicial cual era el Juez Sr. Faliu, sino que ni siquiera el Juzgado de Barcelona ha dado contestacíón al Juez Instructor de Palma de como se cumplen sus órdenes."
O com el diari La Unión Republicana del 10 de febrer de 1897 que diu de forma molt concisa:
"Hemos llegado á un punto en que es preciso hacer justicia y que caiga el que caiga" 
Posteriorment, van apareixer algunes notícies a la premsa, totes elles, amb un contingut semblant: no se tenia cap notícia ni pista més sobre el crim de Bendinat.


Notes

1 - A l'any 1895, el Cercle Artistic de Sant Lluc organitzà una exposició del seus socis a la sala Pares de Barcelona. Rebé comentaris severs de la premsa, eduint la manca de qualitat de les obres. En aquest context, Ricard Rauret es va donar de baixa al maig de 1895. Cercle Artístic de Sant Lluc 1893-2009: Història d’una institució referent per a la cultura barcelonina. Maria Bárbara Marchi, 2011. UB

2 - La dada sobre la fuga de la filla de Galan no pareix a cap diari de Mallorca dels consultats. Sols he trobat una petita referència a aquest fet en el diari madrileny "El Liberal" de l'1 de febrer de 1987.

Hemeroteca

La Unión Republicana, 17 novembre 1896

El isleño, 17 de novembre 1896

Heraldo de Baleares, 16 novembre 1896 

Heraldo de Baleares, 17 novembre 1896

Heraldo de Baleares, 19 novembre 1896

La Unión Republicana, 19 novembre 1896

Heraldo de Baleares, 20 novembre 1896

La Unión Republicana, 20 novembre 1896

Heraldo de Baleares, 21 novembre 1896

La Unión Republicana, 21 novembre 1896

Heraldo de Baleares, 23 novembre 1896

La Unión Republicana, 23 novembre 1896

Heraldo de Baleares, 24 novembre 1896

La Unión Republicana, 24 novembre 1896

Heraldo de Baleares, 25 novembre 1896

Heraldo de Baleares, 26 novembre 1896 

Heraldo de Baleares, 27 novembre 1896

El isleño, 27 novembre 1896

La Unión Republicana, 27 novembre 1896

La Unión Republicana, 28 novembre 1896
  
Heraldo de Baleares, 1 desembre 1896

Heraldo de Baleares, 2 desembre 1896

La Unión Republicana, 3 desembre 1896

Heraldo de Baleares, 4 desembre 1896

El Áncora, 4 desembre 1896

Heraldo de Baleares, 5 desembre 1896

El Áncora, 7 desembre 1896

Heraldo de Baleares, 7 desembre 1896

Heraldo de Baleares, 8 desembre 1896

Heraldo de Baleares, 10 desembre 1896

Heraldo de Baleares, 18 desembre 1896 

Heraldo de Baleares, 19 desembre 1896

Heraldo de Baleares, 24 desembre 1896

Heraldo de Baleares, 5 gener 1897

Heraldo de Baleares, 30 gener 1897

El isleño, 30 gener 1897 

Heraldo de Baleares, 31 gener 1897

Heraldo de Baleares, 1 febrer 1897

El isleño, 3 febrer 1897

Heraldo de Baleares, 4 febrer 1897

El Áncora, 5 febrer 1897

La Unión Republicana: Año II Número 150 - 1897 febrero 5

Heraldo de Baleares, 6 febrer 1897

La Unión Republicana, 6 febrer 1897

Heraldo de Baleares, 8 de febrer 1897

La Unión Republicana, 10 febrer 1897

Heraldo de Baleares, 12 febrer 1897

La Unión Republicana, 4 març 1897

Heraldo de Baleares, 20 març 1897

La Unión Republicana, 27 març 1897

La Unión Republicana, 1 abril 1897

dilluns, 25 de novembre de 2019

Fora morts de la Rambla

Imaginau-vos que acaben d'arreglar i inaugurar un nou passeig a Palma: un lloc al centre de la ciutat, amb bancs, arbres, fonts. Un lloc encantador per passejar. I de cop veus com un dia i un altre, comencen a passar cotxes fúnebres carregats amb taüts i corones. La visió, com podeu imaginar, no resultaria massa agradable per a la gent que passeja per aquest nou espai. Idò això mateix que hem imaginat, va passar al 1827 a la Rambla de Palma.

Antigament, el llit del torrent de la Riera passava per la Rambla, continuava pel Born i desembocava als peus de l'Almudaina. El fet que passàs pel centre, donava molts de problemes, un dels més greus les inundacions (1). Al 1613, es decidí iniciar les obres per desviar el torrent fora de la ciutat.

Al 1784, sobre l'antic llit, cobert ja, de la Riera, el capità general de Mallorca Galcerán de Villalba inicià la construcció del nou passeig de la Rambla. Construí un passeig central i sembrà arbres a cada banda. Uns anys més tard, al 1827, un altre capità general, José Maria de Alós i de Mora (1765-1844) va remodelar el passeig, sembrà nous arbres i s'instal·là una font al final (2).

José Alós de Mora. Varones Ilustres de Mallorca

Al 1840, Antonio Furió en el seu llibre "Panorama Óptico-Histórico-Artístico de las Islas Baleares" descriu la Rambla d'aquesta manera:
"en 1827 nuestro paisano D. José María Alos capitan general de estas islas, lo reformó plantando en vez de los álamos desmayos, acacias y otros árboles y flores, que con la fuente que desde muchos años hay en la testera, la amenidad y frescura lo hacen apetecible y concurrido, particularmente las tardes de los dias festivos en el que se reune lo mejor de Palma"
Passeig de la Rambla amb l'estàtua de la Fidelitat i la Porta de Jesús
Gravat del llibre "Panorama Óptico-Histórico-Artístico de las Islas Baleares"

Resulta que pocs anys abans, el 1821 va ser inaugurat l'actual cementiri de Palma, situat a la possessió de Son Tritlo. Però no fou fins el 1826 quan es dugueren a terme les primeres inhumacions (3).

El camí més comú per anar al cementiri des de Palma era sortir per la porta de Jesús (actual Baró de Pinopar/Via Roma), passant justament per la recent estrenada Rambla. Com vos podeu imaginar, la visió de les comitives fúnebres entre les gent que passejava per la Rambla no els devia resultar massa agradable.

Per evitar la macabra visió dels carros fúnebres circulant pel recent estrenat passeig, Salvador Valencia de Rojas, governador militar de Mallorca i president de la Junta de Sanitat de Palma, va dictar una ordre al respecte. Va ordenar que els carros fúnebres s'abstinguessin de passar per la Rambla, (l'anomena amb el nom d'Alameda) amb la finalitat de que "los concurrentes a él no experimenten el fetor que acaso pueden ocasionar los cadaveres que se conducen al cementerio rural". Recomanava un recorregut alternatiu: anar pel carrer Oms o carrer Sitjar (4) i sortir per la Porta de Jesús.

Diario balear, 16 maig de 1827


Plànol del voltants de la porta de Jesús.
En vermell, la ruta prohibida. En verd, les rutes alternatives i recomanades

Notes

1 - Les inundacions històriques de Sa Riera. Miquel Grimalt. Treballs de Geografia. Palma 1989.

2 - La font esmentada no és el brollador que hi ha avui dia. És una font coronada amb una estàtua al·legòrica de la fidelitat i esculpida per Jacint Mateu, el mateix escultor de les Lleones del Born.

3 - Segons dades de l'Empresa Funerària Municipal de Palma

4 - L'actual carrer de la Concepció estava format per 5 carrers diferents. Al 1862 es varen unificar en un sol carrer. El carrer de Sitjar, era el darrer tram del carrer de la Concepció. El carrer Bisbe Campins, antigament carrer de les Rafes de la Misericòrdia, era una via que transcorria entre la part de darrera de la Misericòrdia i les murades.

Bibliografia

- El carrers de Palma. Toponímia i patrimoni de la ciutat. Gabriel Bibiloni, 2012.

- Palma a través de la cartografía (1596-1902). Juan Tous Meliá. 2002