dimecres, 22 de gener de 2014

Els socorristes del segle XVIII

En el segle XVIII, encara no es diferenciava la mort veritable del coma profund o dels estats letàrgics provocats per una multiplicitat de causes generalment accidentals. El fet de practicar la inhumació en un termini breu com passava a molts països europeus, provocava que els casos d'enterrament de persones vives es donassin amb certa freqüència.

Una de les principals causes d'aquestes "morts aparents" eren els ofegaments. Des de l'antiguitat es coneixia una tècnica per intentar retornar la consciencia als ofegats: introduir als intestins del subjecte el fum del tabac. La tècnica estava quasi oblidada i consistia en introduir fum de tabac per l'anus de l'ofegat i d'aquesta forma estimular els seus intestins. A principis del segle XVIII, els metges s'interessaren de nou per aquest antic procediment. Es varen inventar diversos artefactes amb la finalitat d'introduir fum de tabac als intestins dels "morts".

El que va trobar la millor solució va ser Jean-Joseph de Gardanne, un metge parisí. Va idear una màquina fumigatòria portàtil i desmuntable que va revelar-se aviat indispensable per recuperar les persones ofegades. Se la va anomenar "pipa de Gardanne" donada la seva forma apipada. Gardanne no sols va inventar aquesta màquina, sinó que va també va crear una capsa per contenir-la, junt amb altres elements i instruccions necessaris per reanimar els ofegats.

Pipa de Gardanne
Capsa que contenia la pipa de Gardane

Aquesta espècie de kit de salvament, poc a poc va fer-se imprescindible, ja que contenia tot el necessari per reanimar els ofegats. Es va anar estenent per tota França i es feren modificacions per millorar la seva efectivitat.

El procediment de reanimació d'un ofegat era sempre el mateix. S'instal·lava al ofegat en un llit calent, embolicat en una camisa de franel·la, se li netejava la boca de qualsevol substància externa, per després practicar el boca a boca o bufar aire amb una cànula de metall. Un altre socorrista feia friccions amb pedaços mullats en aiguardent camforada, s'excitava l'interior del nas del supost mort amb una ploma de au, o amb vapors de alkali o de tabac bufades amb una cànula. Mentrestant, es posava en funcionament la pipa i es insuflava fum de tabac en els intestins amb una espècie de fumigador o xeringa.

Procediment de reanimació d'un ofegat
A l'any 1774-5, la notícia de la seva existència arriba a Espanya i la pipa de Gardanne es acollida amb molt d'èxit i de forma entusiasta per metges. A partir d'aquell any es publicaren diversos llibres a Barcelona, Sevilla o València sobre la reanimació d'ofegats i la utilització de l'aparell de Gardanne, com per exemple la versió traduïda d'un llibre del mateix Gardanne titulat: "Catecismo de las muertes aparentes, llamadas asfixias" publicat a l'any 1784.

Mallorca no escapava a aquesta preocupació sobre els ofegats i la seva reanimació. La Societat Econòmica de Amics del País de Palma havia comprat el 1783 diverses màquines fumigatorias i encarregat a tres metges una instrucció per al seu maneig.

També va impulsar la publicació de llibres sobre el tema. En 1779 Joaquim Jaquotot, junt amb Rafael Evinent i José Llabrés, va ser l'encarregat d'escriure la "Breu instrucció de la manera i mitjans de socórrer els morts aparents que es diuen asphíticos". El tractat, de 29 pàgines, no es dirigia als metges, sinó al públic general. Una obra de divulgació dedicada a explicar com reanimar els qui havien perdut el coneixement per causes diverses.

Més informació

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada