dijous, 11 de setembre de 2014

La cascada giratòria de 1881

Durant les festes de la Mercè de 1881 a Barcelona, un dels espectacles que va cridar més l'atenció va ser una espectacular cascada giratòria. Una enorme cascada que tenia 17 metres d’alçada, estava il·luminada per 1300 llums, i al seu interior hi havia un original café-restaurant.

Els diaris de l'època descrivien la cascada i tots coincidien en que era impressionant, molt original i amb un gran èxit de públic. De totes elles, la mes completa és la del diari La Renaixensa:
"La cascada estará en continuo moviment, no interrumpint aquest lo pas de las personas que la visitin. Donará una volta cada 2 minuts. Dinte de la cascada hi haura un café restaurant esplendidament montat y acreditadas bandas amenisaran l’espectacle durant las horas de rotació. També s’hi donaran alguns balls. En lo centre de la cupula s’hi colocara una estatua de Neptu, banyada per tres grans dolls d’aygua que surten de igual numero de torres colocadas a son voltant, en cada una de les quals s’hiveura a la nit una llum electrica de gran potencia."Font
Aspecte de la cascada giratòria. Font

El responsable de la cascada era l'industrial tarrassanc Miquel Escuder i Català, creador de la primera màquina de cosir de fabricació espanyola, l'Aurora

Miquel Escuder. Font
Maquina de cosir Aurora. Font

dissabte, 26 de juliol de 2014

El primer portaavions que va veure la badia de Palma

Avui no tant, però en dècades passades el fet de veure portaavions ancorats a la badia de Palma era un fet bastant comú. Ens hem de remuntar a principis del segle XX per recuperar la sensació dels palmesans de veure per primera vegada un portaavions. Era el HMS Argus, un vaixell anglès botat a l'any 1917, que no sols era el primer portaavions que arribava a l'illa, sinó que també era el primer veritable portaavions de la història. Abans ja s'havia enlairat i aterrat algun avió sobre vaixells aturats o en marxa, però l'Argus va ser el primer vaixell que va transformar tota la coberta en una pista per avions.

Resulta que al febrer de 1920, l'Armada britànica, en el transcurs d'unes maniobres va fondejar a la badia de Palma. Formaven part de la flota atlàntica, que estava comandada per l'almirall Charles Madden.
Una concentració semblant a la descrita.
Vaixells britànics a Palma al 1925.
La flota ancorada a la badia de Palma estava formada per ni més ni maco que 33 vaixells. Entre ells, hi havia diversos cuirassats com el HMS Queen Elisabeth, considerat un dels més potents de l'Armada Britànica, creuers, destructors, submarins, i vaixells de càrrega.

Entre els nombrosos vaixells de la flota, un dels que segurament més cridava l'atenció era el HMS Argus. La novetat d'aquest vaixell, de 143 metres d'eslora i 25,9 d'eslora, era que quasi tota la coberta s'utilitzava com a pista d'aterratge i enlairament d'avions.

HMS Argus a la badia de Palma.
Nombrós públic, tant de Palma com de pobles, va acudir als molls, esculleres i murades per gaudir de la visió de la immensa flota i especialment d'aquella espècie d'enorme capsa de sabates, que surava ben al mig de la badia, el HMS Argos. El vaixell duia una tripulació de 400 marines i oficials i tenia cabuda per a 12 avions que segons conte La Vanguardia del 21 de febrer de 1920 tenien previst fer algun vol dins la badia. 

La flota tenia una tripulació total de uns 10.000 homes i la ciutat és va preparar i organitzar per rebre'ls apropiadament. Els comandaments van ser complimentats amb tots tipus d'esdeveniments, recepcions oficials, dinars i festes vàries organitzades per l'ajuntament de Palma i els comandaments militars de l'illa. El Círculo Mallorquín també va prepar diversos actes. Fins i tot, les societats esportives de Ciutat oferiren les seves instal·lacions (camps de futbol, tennis, velòdrom) als marines britànics.

Comandament i convidades a una festa a bord d'un dels vaixells
Al números 107 i 108 de la revista Baleares trobareu més informació i fotos de l'estada de la flota britànica a Palma

dimarts, 8 d’abril de 2014

La mossegada de ca que va matar una heroïna de l'aire

Palma, al llarg de la seva història, ha estat escenari d'històries tristes i tràgiques. Una de les més dramàtiques de la crònica recent de Ciutat és la Jean Gardner Batten. Segurament el seu nom no sigui gens conegut entre els palmesans, però en els anys 30 va ser una autèntica heroïna de l'aire. Jean Batten va néixer a Nova Zelanda al 1909 i des del 18 anys es va aficionar molt a l'aviació i aviat es tragué la llicència de pilot.

Jean Batten al gener de 1935
En els anys 30, es feu famosa pels seus llargs vols en solitari. Va batre 4 records mundials de vols interoceànics. Al 36 va fer el primer vol en solitari entre Anglaterra i Nova Zelanda. Aquestes gestes la feren mereixedora de diverses medalles honorífiques a França i Anglaterra, convertint-se en una autèntica sensació mundial. Fou la primera dona que va rebre la medalla d'or de la Federació Internacional Aeronàutica en el 1938, un del reconeixements més importants en el món de l'aviació. Fins i tot va escriure la seva autobiografia on explicava les seves experiència i gestes aèries (My life) a l'any 1938, quan encara no havia complit els 30 anys.

Portada de l'Illustrated London News de 1936
A l'acabar la Segona Guerra Mundial, on pràcticament no va participar malgrat la seva experiència, les proeses aèries de Batten també varen acabar i es retirà de la vida publica. Ja sense ser objectiu de cap interès, es va dedicar a viatjar pel món, junt amb la seva mare. Però sa mare va morir al 1966 a Tenerife, i això la va sumir una important depressió i es va recloure en un petit apartament de Santa Cruz durant anys.

A l'octubre de 1982, arriba a Palma amb l'objectiu de comprar un apartament i aïllar-se del món i passar la resta de la seva vida. S'instal·la en el aparthotel Vista Porto Pi, al carrer Joan Miró. La poca gent que tenia contacte amb ella, explicava que era una dona elegant, educada però molt solitària.Una de les seves majors aficions era sortir a donar llargues passejades tota sola, però durant una de les seves sortides la va mossegar un ca. En dies posteriors, la ferida es va anar infectant, i com que no volia l'assistència de cap metge, la infecció es complicà. Finalment, el dia 14 de novembre de 1982, una cambrera dels aparthotels la va trobar morta al seu apartament. L'autòpsia va determinar que havia mort d'un abscés pulmonar.

La història ja es ben trista i tràgica, però encara va empitjorar més en dies posteriors. Com que ningú, ni amics, ni familiars ni autoritats de Nova Zelanda van reclamar el cos, a principis de gener de 1983, Jean Batten va ser enterrada a la fosa comú nº 7 del cementiri de Palma.

Durant anys els seus familiars i les autoritats de Nova Zelanda no sabien res d'ella, si estava viva o mort. Uns diuen que el problema va ser una negligència de les autoritats illenques per no informar al consolat de Nova Zelanda de la mort de Batten. Altres expliquen que el consolat de Nova Zelanda i els seus familiars varen ser informats, però que mostraren un absolut desinterès per la mort de l'aviadora.

A mitjans del 80, la televisió nova zelandesa va encarregar la realització d'un documental sobre Jean Batten al escriptor i productor Ian Mackersey. Mackersey i la seva dona varen seguir les passes de l'aviadora per mig món i finalment el setembre de 1987 descobriren que estava enterrada a un fosa comú del cementiri de Palma. Els diaris espanyols es fan fer ressò de la troballa (veure La Vanguardia de dia 29 setembre i 1 d'octubre de 1987).

Fossa comú on va ser enterrada J. Batten
Poc després d'aquest descobriment, el govern australià va instal·lar una placa en memòria seva a la fosa comú on està enterrada.

Placa de Jean Batten al cementiri de Palma
Al mes d'agost de 2009, les autoritats de Palma li dedicaren un carrer (que abans es deia Mirador de Bahía) al barri de La Bonanova.

Més informació:

dijous, 6 de març de 2014

Una de les millors bíblies del món, obra d'un jesuïta palmesà

Des de que Gutemberg imprimís la primera Bíblia al segle XV, la Bíblia s'ha convertit en el llibre més venut i traduït del món. Una de les Bíblies més belles va ser feta per un jesuïta palmesà: Jeroni Nadal (1507-1580). Es tracta de Evangelicae Historiae Imagines: ex ordine Euangeliorum quae toto anno in missae sacrificio recitantur in ordinem temporis vitae Christi digestae, també coneguda com a Biblia Natalis, un dels llibres religiosos més bells de la segona meitat del segle XVI.

Jeroni Nada. Font
Jeroni Nadal Morey va néixer l'11 agost 1507 al barri del Call a Palma. Era fill d'Antoni Nadal i Maria Morey, família acomoda i de terratinents, fet que li va permetre una molt bona educació. Va viure a Mallorca fins els 20 anys, quan es traslladà a la universitat d'Alcalà de Henares per seguir estudiant. Posteriorment també acudí a la universitat de La Sorbona a París i a Avinyó on va poder obtenir el doctorat en teologia. Al 1545 ingressa en els jesuïtes. En poc temps va arribar a ser home de confiança d'Ignasi de Loiola, que ja coneixia, i que li encarregà missions d'importància com ser rector del primer col·legi creat pels jesuïtes a Messina al 1548. Posteriorment va recórrer mitja Europa.

Jeroni Nadal. Font
En els darrers anys de la seva vida es va dedicar a escriure la seva gran obra, Evangelicae Historiae Imagines. Ell va escriure el text de l'obra, però aquest havia d'anar acompanyat d'il·lustracions. Recorregué diverses ciutats europees amb la finalitat de trobar uns gravadors adequats, però morí a Roma al 1580, sense haver-ho aconseguit.

Posteriorment a la seva mort, les imatges del llibre van ser encarregades en la seva majoria als germans Anthoine, Johan i Hieronymus Wierix. Curiosament els germans Wierix tenien una vida molt desordenada, sent visitants assidus de tavernes i prostíbuls, fet que contrasta amb la seva abundant i magnífica obra com a gravadors. En el Museu Britànic teniu una amplia mostra dels seus treballs.

La Bíblia de Nadal reprodueix el Nou Testament en 153 imatges de passatges bíblics. Els gravats segueixen un ordre cronològic de la vida de Jesucrist, des de l'Anunciació a la Verge fins a la seva coronació al cel per la Trinitat. També s'indica en quin diumenge o dia de l'any s'ha de llegir el passatge evangèlic. El llibre finalment es va publicar a Amberes a l'any 1593. Una vegada publicada l'obra es feren diverses reedicions, ampliacions i traduccions, fins i tot es va traduir al xinés.

A continuació podeu veure alguns dels nombrosos gravats del llibre.

Portada del llibre
Paràbola del sembrador
Sanació d'un paralític
Flagel·lació de Jesucrist
Paràbola de Llàtzer i el ric Epuló
Paràbola del fill pròdig
Els 153 gravats els podeu veure en aquest enllaç. L'obra completa la tenen digitalitzada  a Archive.org o Google Books

Més informació |

dijous, 13 de febrer de 2014

El primer manual d'obstetrícia espanyol va ser obra d'un mallorquí

Fins ben entrat el segle XIX, l'assistència i ajuda durant el part era tasca de les dones. Les llevadores eren les encarregades d'ajudar a les dones quan donaven a llum. La presència d'homes estava prohibida durant el part. La seva formació era totalment pràctica i l'ofici passava de generació en generació. Ja en el segle XV, els Reis Catòlics establiren el Tribunal del Protomedicato, encarregat, entre altres coses, d'examinar i provar els seus coneixements. En molts de casos, la urgència dels parts feia recórrer a les llevadores més properes sense considerar la seva qualificació i experiència. 

En aquest context, hem d'esmentar un metge mallorquí Damià Carbó Malferit, nascut a Mallorca (tal vegada a Campos) en una data desconeguda i mort el 1554 a Palma. Fou fill de Andreu Carbó i Arcenda Malferit, i es va doctorar en arts i medicina. En 1530 va ser nombrat metge de la morberia de Mallorca.

Carbó a l'any 1541 va publicar en castellà un manual d'obstetrícia anomenat "Libro del arte de las comadres o madrinas y del regimiento de las preñadas y paridas y de los niños". Va ser la primera obra d'aquest tema que es va publicar a Espanya i la segona que va aparèixer a Europa, després de la d'Eucharius Roesslin. El seu objectiu era escriure un llibre per formar les llevadores, però curiosament els seus coneixements eren exclusivament teòrics, ja que segurament no havia assistit a cap part. Recordam que la presència d'homes estava totalment vetada durant els parts. Damià Carbó va signar la seva obra canviant el seu cognom pel de Carbón, amb el que pretenia descendir d'una família romana de més nissaga, els Carbonios.

El "Libro del arte de las comadres..." consta de dues parts: la primera desenvolupa en 56 capítols les cures que les llevadores haurien donar a la mare i al nin durant tot el procés d'embaràs, part i criança, i, la segona, en 14 capítols, és un tractat sobre esterilitat. A part de consells tècnics i mèdics també recull algunes supersticions recomanant l'ús sortilegis i amulets: “la pluma del ala izquierda del águila o del buitre puesta abajo del pie izquierdo. La piedra del águila atada en el brazo izquierdo; las uñas del milano bajo la camisa”.

És un dels llibres més importants i valuosos de les Balears. L'original es conserva a la biblioeca a la Biblioteca Bartolomé March de Palma.



Més informació:

dimecres, 22 de gener de 2014

Els socorristes del segle XVIII

En el segle XVIII, encara no es diferenciava la mort veritable del coma profund o dels estats letàrgics provocats per una multiplicitat de causes generalment accidentals. El fet de practicar la inhumació en un termini breu com passava a molts països europeus, provocava que els casos d'enterrament de persones vives es donassin amb certa freqüència.

Una de les principals causes d'aquestes "morts aparents" eren els ofegaments. Des de l'antiguitat es coneixia una tècnica per intentar retornar la consciencia als ofegats: introduir als intestins del subjecte el fum del tabac. La tècnica estava quasi oblidada i consistia en introduir fum de tabac per l'anus de l'ofegat i d'aquesta forma estimular els seus intestins. A principis del segle XVIII, els metges s'interessaren de nou per aquest antic procediment. Es varen inventar diversos artefactes amb la finalitat d'introduir fum de tabac als intestins dels "morts".

El que va trobar la millor solució va ser Jean-Joseph de Gardanne, un metge parisí. Va idear una màquina fumigatòria portàtil i desmuntable que va revelar-se aviat indispensable per recuperar les persones ofegades. Se la va anomenar "pipa de Gardanne" donada la seva forma apipada. Gardanne no sols va inventar aquesta màquina, sinó que va també va crear una capsa per contenir-la, junt amb altres elements i instruccions necessaris per reanimar els ofegats.

Pipa de Gardanne
Capsa que contenia la pipa de Gardane

Aquesta espècie de kit de salvament, poc a poc va fer-se imprescindible, ja que contenia tot el necessari per reanimar els ofegats. Es va anar estenent per tota França i es feren modificacions per millorar la seva efectivitat.

El procediment de reanimació d'un ofegat era sempre el mateix. S'instal·lava al ofegat en un llit calent, embolicat en una camisa de franel·la, se li netejava la boca de qualsevol substància externa, per després practicar el boca a boca o bufar aire amb una cànula de metall. Un altre socorrista feia friccions amb pedaços mullats en aiguardent camforada, s'excitava l'interior del nas del supost mort amb una ploma de au, o amb vapors de alkali o de tabac bufades amb una cànula. Mentrestant, es posava en funcionament la pipa i es insuflava fum de tabac en els intestins amb una espècie de fumigador o xeringa.

Procediment de reanimació d'un ofegat
A l'any 1774-5, la notícia de la seva existència arriba a Espanya i la pipa de Gardanne es acollida amb molt d'èxit i de forma entusiasta per metges. A partir d'aquell any es publicaren diversos llibres a Barcelona, Sevilla o València sobre la reanimació d'ofegats i la utilització de l'aparell de Gardanne, com per exemple la versió traduïda d'un llibre del mateix Gardanne titulat: "Catecismo de las muertes aparentes, llamadas asfixias" publicat a l'any 1784.

Mallorca no escapava a aquesta preocupació sobre els ofegats i la seva reanimació. La Societat Econòmica de Amics del País de Palma havia comprat el 1783 diverses màquines fumigatorias i encarregat a tres metges una instrucció per al seu maneig.

També va impulsar la publicació de llibres sobre el tema. En 1779 Joaquim Jaquotot, junt amb Rafael Evinent i José Llabrés, va ser l'encarregat d'escriure la "Breu instrucció de la manera i mitjans de socórrer els morts aparents que es diuen asphíticos". El tractat, de 29 pàgines, no es dirigia als metges, sinó al públic general. Una obra de divulgació dedicada a explicar com reanimar els qui havien perdut el coneixement per causes diverses.

Més informació